A sis mil peus més enllà de l’home i del temps. Friedrich Nietzsche i els Alps Suïssos

Si algun sentit té el terme filosofia, més enllà del seu sentit etimològic d’amor a la saviesa, és el de recerca permanent. No sempre queda clar en què consisteix aquesta cerca constant: la veritat, la comprensió, el sentit, o potser una fugida cap enlloc; sí s’evidencia, però, que es tracta d’un procés de descoberta intel·lectual i espiritual que fa camí a l’interior del propi ser. La filosofia, endegant un viatge d’obertura al món, inicia alhora un viratge cap a la pròpia ànima que converteix el filòsof en un explorador del seu món i en un conqueridor de si mateix. El filòsof ha de conquerir-se i edificar-se: només així el seu pensament es fa creïble. I així li succeí a Friedrich Wilhelm Nietzsche, el filòsof de la fatalitat, de la mort de Déu, el profeta del nihilisme i de la transmutació de tots els valors, quan a les altures dels Alps Suïssos li sobrevingué el seu pensament més profund, el seu missatge més abismal: l’etern retorn de totes les coses.

Sils (2015, 2)

Posta de sol al llac Sils, Alta Engadina (foto: Kuhnmi)

Nascut el 15 d’octubre de 1844 a Röcken, una petita població de la Saxònia-Anhalt, a Alemanya, la seva infància i la seva adolescència transcorregueren en un ambient pietós marcat per la prompta mort del pare. Fill i nét de pastors protestants, ascendència curiosa per al més radical dels ateus, el seu desencís cap a la teologia donaria pas ben aviat a la seva passió per la filologia, cap a la que adreçaria els seus estudis universitaris i que la convertiria en la seva professió. Com a professor de filologia grega a la Universitat de Basilea entraria en contacte amb el país dels Alps, amb els seus paratges i els seus cims, als quals, i malgrat constants viatges per indrets diversos, no hi renunciaria mai més.

Nietzsche1882

Nietzsche el 1882 (foto: Gustav Schultze)

Deu anys a Basilea donarien pas als “deu anys del filòsof errant”, com els anomenaria Curt Paul Janz, el seu biògraf més destacat, una etapa iniciada per necessitat que el duria però a l’exercici de la plena llibertat, com a escriptor, filòsof i persona. Havent de renunciar a la seva càtedra de la Universitat per problemes de salut, emprendria un viatge de no retorn cap a un nou destí, la soledat, sense afixar de manera permanent la seva residència. Les anades i vingudes buscarien l’assossec per calmar els perennes problemes de salut, centrats bàsicament en els problemes de visió i en els persistents mals de cap, i la tranquil·litat necessària per desenvolupar la seva obra. La malaltia l’acompanyarà fidelment la resta dels seus dies, més enllà del definitiu enfonsament intel·lectual a Torí, a principis de 1889, quan abraçà plorant un cavall que estava sent colpejat per un cotxer, sumint-se en una bogeria mitificada pels romàntics de la qual ja mai més no es recobraria. Onze anys passaria en la tenebra i l’ofuscació mentals fins al seu decés el 25 d’agost de 1900.

Sils_Nietzsche_Haus

La casa d’estiueig de Nietzsche a Sils-Maria (foto: Paebi)

A Basilea es produirà la metamorfosi de la filologia cap a la filosofia i el retrobament amb el seu admirat, i després vilipendiat, Richard Wagner, establint-se una aliança filosòfico-musical que serà omnipresent en els seus escrits. També a Basilea les llargues caminades i els passejos prolongats elevaran el seu estat d’ànim,  expressant en cartes a la mare el seu entusiasme per l’aire saludable de les altures. Suïssa li ofereix els escenaris ideals per caminar i pensar. En Nietzsche, caminar i pensar són una i la mateixa cosa. En una obra posterior, El crepuscle dels ídols, dirà Nietzsche que “només els pensaments que es tenen caminant valen alguna cosa”. A l’hivern, però, prefereix el mar, deixant l’alta muntanya per a l’estiu. Entre totes les contrades, pobles i ciutats que freqüentà, per Itàlia, França, Suïssa i Alemanya, en sobresurt una per damunt de la resta. La seva bellesa, els efectes balsàmics per a la seva salut i la seva acció alliberadora per a la intuïció filosòfica, faran que ocupi un lloc preferent en el seu imaginari personal: l’Alta Engadina, la vall alpina a l’est de Suïssa, un dels llocs poblats més elevats d’Europa. Aquí, en el poble de Sils-Maria, trobarà la inspiració per compondre algunes de les seves obres cabdals. En una modesta pensió propietat de l’alcalde treballarà sense mesura en les seves obres més destacades, just en el moment àlgid de màxima creativitat. Convertida des de 1960 en la Nietzsche-Haus, un temple en memòria del filòsof, la casa museu de Nietzsche s’erigeix en el record palpable de l’estada a Sils-Maria. Afirmarà del lloc que li sembla haver trobat la terra promesa. Hi arriba l’estiu de 1879, i en successius anys, el 1881 i del 1883 a 1888, hi passarà els estius, fent llargues passejades incentivant la inspiració i cisellant el seu caràcter, perdent-se pels seus boscos, vorejant els seus llacs, escalant els seus cims. Hores i hores de llargues caminades per un autèntic paradís terrenal. Caminar es convertirà en Nietzsche en una necessitat, en una exigència vital, en l’obsessió que persegueix la inspiració, en la forja saludable del cos i l’esperit. Omplint els seus quaderns d’anotacions que més tard endreçarà, irromprà la intuïció de la manera més abrupta. Aquí, a Sils-Maria, prop del llac de Silvaplana, en una roca singular, li sobrevé com un llampec inesperat la idea de l’etern retorn de totes les coses, segons ens conta ell mateix en el seu relat autobiogràfic Ecce Homo. Era l’agost de 1881, i anota en un full “a sis mil peus més enllà de l’home i del temps”: “Aquell dia caminava a través dels boscos vora el llac de Silvaplana; al costat d’una imponent roca que s’eleva en forma de piràmide no gaire lluny de Surlei, em vaig aturar. Llavors em sobrevingué aquell pensament”. I en el pròleg de la mateixa obra: “Qui sap respirar l’aire dels meus escrits, sap que és un aire de l’altura, un aire fort”.  És el pensament que s’estén en la seva obra magna, llegida i incompresa a parts iguals, Així parlà Zaratustra.

My beautiful picture

La roca de Surlei, llac Sils (foto: Armin Kübelbeck)

La idea de l’etern retorn no és exclusiva ni original del propi Nietzsche, apareix en un ampli ventall de la cultura i les religions, especialment a la Grècia antiga i Orient. Però Nietzsche li dóna un vernís nou imbricat en la idea de la mort de Déu i la crítica als valors i principis de la tradició occidental, caracteritzats per la concepció lineal judeocristiana del temps. L’etern retorn significa que no hi ha començament ni final en el temps, concebut com un cercle en el que tot es repeteix una i infinites vegades. Zaratustra desplega la idea, segons la qual cada moment es torna etern. És l’eternitat de l’instant, perquè cada instant torna a repetir-se eternament sota les mateixes condicions. Si tot està determinat, perquè és una repetició, no hi ha espai per a la llibertat humana. La contradicció apareix quan s’hi afirma alhora l’èxtasi de la llibertat: la teva decisió és una decisió per a tota l’eternitat, cada instant compte i troba en ell mateix la seva plenitud i el seu sentit, sense vincle amb cap ordre superior. No hi ha progrés cap a un fi superior transcendent. I és aquí on se li presenta també la idea de l’amor fati, l’amor al destí: “La meva fórmula per expressar la grandesa en l’home és amor fati: el no voler que res sigui diferent, ni en el passat, ni en el futur, ni en tota l’eternitat. No solament suportar allò necessari […], sinó estimar-lo.” Estimar l’instant és voler el seu etern retorn: fes en cada moment allò que vulguis que es repeteixi. Suportar aquesta càrrega està només a l’abast del superhome.

Nietzsche per Munch

Nietzsche pintat per Edvard Munch (1906)

Algunes de les cartes que escriu a amics i familiars són una petita mostra de l’amor que professava per l’Engadina. En carta al seu amic Heinrich Köselitz s’adreça en aquests termes: “M’he aposentat en el racó més encantador de la terra. Considero el descobriment d’aquest lloc un regal tan inesperat com immerescut”. I el 28 de juny de 1883 escriu al seu amic Carl von Gersdorff: “Benvolgut i vell amic, estic de nou a l’Alta Engadina, per tercer cop, i de nou torno a sentir que aquí, i no en cap altre lloc, està la meva autèntica pàtria i el meu bressol. Els habitants de Sils-Maria són molt afectuosos amb mi; i jo els aprecio”.

Eh_Titel (1 )

Portada del manuscrit d’Ecce Homo (1889)

En Nietzsche es fa impossible separar vida i obra, com diu el filòsof alemany Karl Jaspers: “qui vulgui ocupar-se del pensament de Nietzsche, ha de considerar alhora la realitat de la seva vida”. Aquí, entre alguns dels més alts cims d’Europa, on l’aire no està encara corromput per la indústria d’un fals progrés, entre boscos frondosos, rutes impossibles i llacs ancestrals, Nietzsche es basteix en la seva obra, i s’eleva en la història de la cultura a sis mil peus per sobre de l’home i del temps. Potser no hi ha manera més sublim d’expressar la sensació que traspua dalt d’un cim que desitjant que aquest instant es repeteixi, una i mil vegades i eternament, contemplant les seves valls, palpant els seus núvols, assaborint les seves ventades, donant per bona aquella expressió en el Faust de Goethe: “Oh, instant, atura’t, ets tan bell”.

lake-sils

Panoràmica del llac Sils, Alta Engadina (foto: Terra 3)

Article editat i publicat per Cingles, Revista de l’Agrupació Científico-Excursionista de Mataró, número 119, Abril-Juny 2016.

Agraïment especial: Toni Cruanyes

Incipit tragoedia

Torna a repetir-se la història, que està per recordar-nos el que un dia no vàrem fer i el que potser no farem. La lliçó de la història no rau en no repetir els errors, sinó en repetir-los per lamentar-nos d’allò que no vam fer quan s’havia de fer. El plegament davant el xantatge i l’amenaça anarco-feixista és una exigència moral. Perquè el feixisme, el dogmatisme i la imposició tenen mil cares, però només dues direccions: poden venir tant de la dreta com de l’esquerra, i com un cercle, constrenyen ferotges la llibertat i manlleven l’esperança. Tornem a la incertesa, a la preocupació, als dubtes, a les lluites partidistes que, com un verí, tot ho embruten, tot ho infecten i tot ho corrompen, a aquells temps en els quals importava més descavalcar a la paperera de la història, des de l’odi i la rancúnia, que construir plegats un futur anhelat per generacions d’ahir, d’avui i de demà. Res es construeix des de la desconfiança i l’absència de complicitat.

falç

Alguns han cregut que no es fa revolució, sinó que s’és revolució. I en aquest autoengany, alguns obliden els motius pels quals se’ls va triar. I és que la mentida sap convèncer, l’engany sap camuflar-se, la farsa sap narcotitzar. Ells són la revolució, i per això ho revolucionen tot, des de la negació i el rebuig. El seu ser no és acció, sinó reacció. Per mantenir-se, per perpetuar-se, per acumular poder, necessiten sempre enfront algú altre. I ells han decidit que enfront tindran el germà independentista, no qui vol agenollar-se sota el jou del dependentisme regionalista servil. Les seves promeses, com paper mullat que no serveix ni per eixugar el plor, es dilueixen en el plany. Els seus pactes, com castells de cartes sense fonaments, s’esmicolen des de l’actitud poruga de la decisió. És el que té anar sempre contracorrent des del supremacisme moral que emmalalteix l’ànima de vanitat. El partidisme és el gran mal del nostre temps, del temps recent que ens ha tocat viure. Tornem a la urgència d’un miracle, al toc de campana que salva de la catàstrofe, a la fe dipositada en falsos herois que, empesos pel clam popular de l’esperança col·lectiva, sabran farcir d’optimisme un nou començar per traçar el camí que ens mena sense retorn al somni més gran, fagocitant el desencís. Potser serà tard. Els grans reptes volen dones valentes i homes desacomplexats, que entenguin el batec del moment, que abandonin les cadenes d’una ideologia extemporània feixistoide. Tan sols un segon pot separar la glòria de l’abisme, tan sols la valentia pot separar el descrèdit de la versemblança. Perdut el tempo, es fa ineludible una nova fermesa. La inexorabilitat del temps, sense fre, sense compassió, es transmuta en pèrdua. Avança i no albira un nou esdevenir, perquè el seu procés és retrocés, és marxa enrere que ens lliga al que es combat. Qui pot ensenyar-nos a ser propietaris del destí? No pas ells. Qui pot transformar el present i el futur en un nou goig? Aquells que no obliden cap a on anem. Qui ens vol fer creure en un futur passat i en un present agònic? Aquells que odien la pàtria perquè odien la seva gent. Incipit tragoedia.

Catalunya no es pot

Recentment s’ha presentat la candidatura, autodenominada de confluència d’esquerres, “Catalunya Sí Que Es Pot”. Primer hauríem de determinar si efectivament qui hi conflueix pot ser definit d’esquerres, essent com són alguns còmplices de les retallades que tant critiquen (recordem, per exemple, que les retallades començaren amb el tripartit), o si recolzen en tota la seva radicalitat el procediment democràtic iniciat a Catalunya amb una pulcritud cívica admirable. Després caldria remarcar, a més, que aquesta confluència d’esquerres no és de totes les esquerres, només d’una part. Caldria dir, potser, que es tracta de la confluència d’algunes esquerres (la CUP i altres partits no hi són representats). Per reblar el clau, cal constatar que un dels partits que hi conflueixen, Podemos, fa dies que pretén desmarcar-se d’aquestes eternes etiquetes polítiques dreta-esquerra, criticant precisament altres partits d’esquerres (Izquierda Unida) que, curiosament, eren fins ara els socis dels altres partits d’aquesta confluència d’esquerres (ICV-EUiA). Curiosa l’entrega desfermada d’ICV-EUiA cap a la nova esquerra espanyolista de Podemos mentre aquests han criticat durament IU. Caldria, doncs, debatre a fons què s’entén per esquerra, quins objectius té i si tots aquests partits se’n poden considerar.

Però hi ha també altres factors determinants que cal qüestionar, una intenció del seu projecte, “decidir-ho tot”, i una terminologia de campanya, “sí que es pot”.

Ens haurien d’intentar explicar què significa “decidir-ho tot”. És clar, “decidir-ho tot” tothom pot entendre què significa, però com es decideix tot i des d’on es decideix tot? És contrastable empíricament que quan preguntes sobre la independència als membres d’aquesta candidatura, vinguin del costat que vinguin, les respostes solen ser subterfugis i evasives, el principal dels quals sol ser aquesta expressió ja famosa de què ells “ho volen decidir tot”. Decidir-ho tot implica decidir-ho tot en matèria d’educació, de sanitat, d’obres públiques, d’habitatge, d’impostos, de sistema de govern, de model social, etc. Algú sap com es pot decidir tot sense contestar a la pregunta de si es vol la independència? Dit amb altres paraules, es pot decidir tot quan no tens un Estat o fins i tot quan tens un Estat en contra? A nivell propagandístic i de màrqueting, l’expressió “decidir-ho tot” és extraordinària, però després cal concretar-la en tots els seus aspectes, a nivell social, moral i legal. Una de les altres habituals excuses per no respondre a la pregunta sobre la independència és que ells volen guanyar l’autèntica sobirania, la de la gent, la que va contra el poder de la Troika i de l’economicisme (bé, aquest terme no l’empren gaire, potser convindria explica’ls-hi). La sobirania, efectivament, és de la gent. La gent, mitjançant el seu vot, pren unes decisions que els representants polítics han d’acomplir. Si la gent, exercint la seva sobirania, vota el 27 de setembre a favor de la independència, què farà aquesta candidatura d’esquerres, defensar aquesta decisió sobirana o posar pals a les rodes? El dia 27 de setembre a la nit començarem a sortir de dubtes de com queda l’arc parlamentari i cap a on poden anar les coses.

Tot el que ens precedeix es vertebra amb la pretensió d’aquesta candidatura perfectament expressada en el seu nom, “Catalunya sí que es pot”. La pregunta és, sí que es pot què? Com dèiem, ells volen guanyar la sobirania de la gent, però la sobirania de la gent ja la teníem quan es va votar l’Estatut. L’Estatut va passar tota la complexitat dels tràmits necessaris per ser aprovat: aprovat al parlament català, aprovat al Congrés espanyol i aprovat en un Referèndum popular. Però l’Estatut es va escapçar, es va retallar, es va decapitar en alguns dels seus articles més destacats, mentre en d’altres Estatuts d’altres autonomies es conservaven. És evident, doncs, que pel que fa a l’Estatut, no es pot. Ara, però, ens diuen: és que ara sí que es pot. No es va poder llavors i es podrà ara? ¿Per què s’hauria de poder ara, si sembla que el PP i el PSOE no cediran tant de terreny com es creia, si la reforma constitucional és un procediment complex i que a més no gaudeix de la voluntat necessària per part dels partits? L’única reforma constitucional viable serà la de la regressió. Ja ho va dir fa poc Pedro Sánchez, l’ínclit líder del PSOE: “hay que asegurar la unidad de España”. Les retallades de l’Estatut per part del Tribunal Constitucional (TC), amb un atac flagrant a la democràcia, demostra que no, que con España no se puede. Ara sí que es podrà? Per què? I quan els hi planteges aquesta pregunta, per què ara sí es podrà, per què ara hem de confiar en l’enèsima promesa de canvi a Espanya i de respecte a Catalunya, ni s’acaben de definir ni concreten el procediment. Simplificant, diuen que Catalunya sí que es pot, però fins ara no s’ha pogut i no t’expliquen com es podrà.

Es podrà, per exemple, aprovar un decret de pobresa energètica, capat pel TC? Es podrà, per exemple, emprar el català en les institucions europees, sistemàticament bloquejat pels governs del PP i del PSOE indistintament? Es podrà, per exemple, redistribuir la riquesa que genera Catalunya sense un dèficit fiscal sistemàtic i continuat per part de l’Estat que el converteix en un autèntic espoli únic al món amb tics colonialistes? Es podrà, per exemple, legislar en matèria d’energies renovables i de fracking sense que l’Estat o el TC en tingui l’última paraula, tant que presumeix aquesta candidatura d’ecologisme? Es podrà, per exemple, aplicar la immersió lingüística a les escoles sense que ministres sinistres vulguin acabar amb aquest model educatiu exemplar reconegut per les mateixes institucions europees? Es podrà, per exemple, promoure les infraestructures necessàries amb reiterats incompliments per part de l’Estat? Es podrà, per exemple, fer un corredor mediterrani que ens uneixi a Europa per permetre l’exportació de mercaderies, descartant-se la penosa idea d’un corredor central que malmetria el medi ambient i costaria una fortuna? Es podrà, per exemple, renovar el sistema ferroviari obsolet mentre a Espanya posen estacions de l’AVE en pobles de 30 habitants? Es podrà, per exemple, gestionar els ports i els aeroports sense la intromissió centrista inquisidora? Es podrà, per exemple, tenir representació internacional amb veu pròpia sense que es censuri la nostra literatura? Es podrà, per exemple, prescindir d’una institució que fa olor a ranci com és la monarquia i que costa una fortuna per destinar els recursos a millorar els hospitals i les escoles? Es podrà, per exemple, treballar per la ciutadania sense que les decisions les preguin les empreses de l’ÍBEX 35 i els seus amics els polítics del pont aeri? Es podrà, per exemple, aplicar la llei de la memòria històrica, desenterrar les fosses comunes (Espanya és el segon país amb més fosses comunes del món després de Cambodja) i buscar possibles responsables de les atrocitats? Es podrà, per exemple, acabar amb les amenaces, els insults i els menyspreus tan arrelats en la societat espanyola contra els catalans? Ah, que només són quatre? Doncs tothom tranquil. Es podrà, en fi, fer tantes i tantes coses, en benefici de la nostra llengua, de la nostra cultura, protegint a l’hora les cultures, les llengües i els sentiments de pertinença dels altres? Es podrà, en fi, combatre la injustícia social i els desequilibris econòmics sense la desmesurada desproporció del dèficit fiscal? Es podrà, en fi, deixar que els catalans i les catalanes decideixin ja d’una vegada què volen ser, on volen pertànyer i quin model de país volen, o haurem d’esperar l’enèsima renovació de l’Estat? La resposta a totes i cadascuna d’aquestes preguntes és ben fàcil: no, no es pot, no es pot fer tot això sense un Estat, sense prendre les pròpies decisions des d’aquí, sense tenir un Parlament que resolgui els problemes reals de la gent, com a ells els agrada dir, sense que 12 apassionats dels puros i els toros indiquin el contrari. Definitivament, no es pot. Ni s’ha pogut ni es podrà sense la independència. Catalunya sí que es pot deixar tornar a enredar, però Catalunya no es pot tornar a sotmetre a les decisions dels altres. Ara toca fer camí propi sense la tutoria paternalista de ningú de l’altiplà.

Els entabanadors (Trilogia dels tergiversadors, 3ª part)

Els entabanadors són artistes de l’engany. Professionals de l’estafa, fan de la mentida el seu hàbitat natural. Emmascarats sota l’aparença d’una falsa moral progre, promulguen futures accions diverses pel bé del país sense acabar-les de concretar mai ni d’explicar en detall en què consistiran. Han ideat un mecanisme de pactes i aliances per estendre la seva mascarada i la seva sofisteria. Els entabanadors són hereus verds d’una lluita roja que plora en veure en mans de qui ha quedat el seu llegat. El coratge d’aquells que un dia s’arriscaren per combatre la tirania s’ha diluït en estructures de nova façana que malden per conservar els seus privilegis i estendre’ls entre els seus acòlits. Els entabanadors tenen per objectiu primari no deixar mai d’entabanar per no posar en risc les seves poltrones. Porten anys clamant per la revolució i el canvi social, i quan arriben, se’n desmarquen per continuar estan allà on són. Són pseudo-revolucionaris que un dia van entendre que per conservar el seu blasó revolucionari calia que aquesta revolució no arribés mai. Diuen estar a favor del dret a decidir, supeditant-lo a canvis en la metròpoli que garanteixin aquest dret. Tanmateix, quin dret a decidir és aquell en el que t’han de donar permís per decidir? Aquesta és una de les seves majors estafes, creure necessitar l’aprovació d’aquest dret per part d’instàncies superiors. Per ells, els drets no es tenen, es demanen. Aquí apareix una nova estafa, una maldat que els caracteritza com els més grans entabanadors de la política. La seva lluita és una falsedat, una burla a aquells que un dia varen perdre fins i tot el somni de la llibertat. Els entabanadors entabanen la seva pròpia consciència i viuen del propi autoengany, pretenent entabanar la consciència dels altres. Però es fan conscients del seu autoengany i en gaudeixen. Però on més gaudeixen és quan pretenen entabanar la ment dels altres des d’una pretesa superioritat moral i intel·lectual. El seu gaudi és l’engany, l’estafa i la mentida. Porten anys fent-ho, i ara han entès que ja no poden defugir-ne sense pagar-ne un alt preu.  No tenen discurs propi i s’aprofiten de les mobilitzacions dels altres, per això són també els aprofitats; i dirigeixen la seva ira i la seva violència cap a falses causes de la crisi social i política, perquè el seu dependentisme regionalista els impedeix anar a l’arrel dels problemes, per això són també els odiadors. Els aprofitats han recollit l’esforç dels altres i les debilitats de la societat, els odiadors han estès el seu discurs d’odi i terror contra objectius que no representen les causes reals dels problemes de la societat, evitant anar a les causes autèntiques, i es converteixen en els entabanadors, perquè la seva diagnosi és errònia i el seu tractament fal·laç. El més greu dels entabanadors és que finalment, malgrat l’autoengany, entabanen a consciència. Saben perfectament que menteixen, aliant-se amb el populisme i la demagògia, armes poderoses no exclusives de la dreta. Precisament amb la dreta conflueixen quan neguen la legitimitat de ser de tot un poble, i quan afirmen lluitar per la llibertat, la prosperitat i la democràcia, es refereixen a la llibertat de Palestina, la prosperitat del Sàhara Occidental i la democràcia de Grècia. Abracen totes les causes menys la de l’alliberament del seu propi país. El seu discurs d’odi i de rancor s’aprofita dels sentiments dels més desemparats. Juguen amb les paraules, combinant sis, set o vuit mots per construir els seus discursos buits de continguts i concreció, i els repeteixen com un mantra sense detallar-ne les mesures, àdhuc quan els interpel·les. El seu silenci els delata. Hom hauria de fer el senzill exercici de prestar atenció a aquestes paraules i veure com han construir els seus discursos, des de la més absoluta vacuïtat.

Però els entabanadors en realitat no són res més que fariseus. El fariseisme és el mot que més bé els defineix, en un triple sentit: hipocresia, nacionalisme extrem (nacionalisme espanyol) i denunciant mancances de perfeccions morals dels quals ells mateixos n’estan desposseïts. Els entabanadors s’ofereixen a iniciar processos constituents, però no diuen a on, ni quan, ni com ni per què, car això els obligaria a pronunciar-se sobre què cal constituir. Aquí rau un dels seus elements més entabanadors, l’absència de definició per emmascarar el seu autonomisme regionalista. La seva fal·làcia principal sorgeix quan et diuen que cal canviar les estructures de poder, que ara no et deixen decidir, per unes altres que sí que et permetin decidir. Legitimen, doncs, la legislació que no et permet decidir, perquè diuen que cal canviar-la no des de la revolució, que tant professen, sinó des de l’ordre constitucional. Juntament amb la dreta, són els constitucionalistes. La seva revolució és una trista mentida perquè legitimen la injustícia, obeint-la. El dret a decidir es té o no es té, però no pot dependre mai de què altres et donin permís per exercir-lo. En no defensar amb radicalitat el país al qual pertanyen de les vexacions, amenaces i improperis constants, els entabanadors són còmplices d’aquests actes. S’alineen amb la pseudo-esquerra espanyola de nova façana, menyspreant les esquerres catalanes republicanes i anticapitalistes, triant així més Espanya, més espoli i més autonomisme regionalista. Ho emmascaren quan se’ls convida a triar entre República Catalana o Monarquia Espanyola: “nosaltres lluitem per la justícia social”, com si la independència no fos una lluita aferrissada i decisiva per la justícia social i el benestar material i espiritual. És típic dels entabanadors fugir d’estudi quan se’ls plantegen preguntes crucials. Els entabanadors fiquen al mateix sac aquells que aproven decrets contra la pobresa energètica i aquells que el prohibeixen. Són els odiadors, perquè afirmen que convertir les eleccions del 27 de setembre en plebiscitàries és una estafa democràtica, quan l’autèntica estafa democràtica deriva de l’Estat que mai no critiquen, negant el dret al referèndum. Titllen de dreta aquells que han aprovat tancar els CIE (Centres d’Internament d’Estrangers), però no denuncien que és l’Estat qui impedeix tancar-los, i que sense Estat, aquestes mesures no es fan efectives. Els entabanadors tergiversen les causes reals de la crisi i les retallades. Critiquen governs autonòmics asfixiats pel centralisme i callen davant els privilegis de l’oligarquia i de l’espoli sistemàtic i institucionalitzat de l’Estat. Els entabanadors reberen un gran llegat de lluita i valor de partits històrics i deixaran un trist llegat de submissió i rendició en diluir-se en les esquerres de nova fornada. El dret a decidir que diuen defensar està supeditat a un marc jurídic determinat que condiciona aquest dret, i quan el prens perquè no te’l deixen exercir, els aprofitats, els odiadors, els entabanadors afirmen que convertir les eleccions del setembre en un plebiscit és una estafa democràtica. Però l’única estafa democràtica es troba en aquells que un dia s’aprofitaren de l’empenta social i del clam de llibertat de tot un poble per estendre el seu discurs d’odi contra les institucions catalanes, contra els mitjans catalans, contra la llengua catalana. Són els aprofitats i els odiadors que emmascaren el seu odi a Catalunya amb mentides i promeses impossibles d’acomplir. Els entabanadors es creuen salvadors i regeneradors de la democràcia i del benestar social, però acabaran diluint-se i desapareixent en la foscor de les tenebres centralistes de nou encuny. En l’hora gran de Catalunya, ells han decidit fer-se petits, petits, petits i insignificants.

Els odiadors (Trilogia dels tergiversadors, 2ª part)

Els odiadors van decidir fer bandera de l’agressivitat i la visceralitat. Van creure que havien trobat el veritable sentiment que mou la política. Van aprendre molt ràpidament a utilitzar els sentiments més baixos de la societat. S’aprofiten de les debilitats dels qui més pateixen per arraconar la racionalitat i explotar els sentiments més primaris. Fan de la ignorància una arma política, i en això no es diferencien de la dreta més rància. La serp que un dia va corrompre l’home va corrompre també l’estrella i la falç.  Els odiadors van haver de buscar algú contra qui dirigir la seva ira. Són hereus d’aquells que pel poble destruïren el poble, que pel bé comú es quedaren sense cap bé comú per compartir, que per lluitar contra la tirania de dreta hagueren de convertir-se en tirania d’esquerra. Els odiadors han trobat en la petita i mitjana burgesia el seu enemic. Aparenten combatre l’oligarquia mentre renegocien amb ella el seu deute. Diuen combatre la pobresa, però amb les seves accions i decisions legitimen els qui l’han generat i promogut. Diuen ser defensors de la llibertat, de la llibertat dels pobles que tenen a milers de quilòmetres de distància, mentre menyspreen la de la seva pròpia casa. Odien els autèntics defensors de la llibertat desmarcant-se de la societat civil que l’encapçala. Són la nova política amb velles cares de sempre. Volen seguir gaudint dels privilegis dels fons públics, i per això s’alien amb l’esquerra progre de nova façana. Diuen lluitar contra l’statu quo, però aquest és el seu statu quo. Si l’statu quo canvia, el sentit del seu ser es desvirtua i desapareix. Per això, a més de ser els aprofitats i els odiadors, són els entabanadors. Els aprofitats han sabut pescar en les mobilitzacions socials que clamen per la llibertat de tot un poble. Els odiadors s’han aprofitat d’això per estendre el seu discurs de terror i odi, sense arguments, amb males arts i amb una notable manca de sensibilitat. I ho han fet amb mentides, falsedats, subterfugis, indefinicions i fal·làcies, per això són els entabanadors. Els odiadors diuen voler canviar-ho tot però en el fons les seves polítiques van encaminades a què res no canviï. Els odiadors odien tant, que s’alineen amb els qui més odien. Els qui més odien són aquells que un dia ens prohibiren pensar, parlar i viure en la nostra llengua, i encara guarden l’esperança de poder-ho fer. Els qui més odien i els odiadors es troben a l’extrem, són l’extrema dreta i l’extrema esquerra que encadenen l’anhel i el desig de ser i es troben tot tancant el cercle. Diuen ser el pol oposat de la dreta, i amb ella el cercle constreny i ofega el treball, la dignitat i la prosperitat de tot un poble.

Amb els odiadors no hi ha res a fer. L’esperança amb ells es vana. Repeteixen el seu mantra d’odi una i mil vegades, com si repetir la mentida ad eternum la convertís en una gran veritat. Però la mentida és sempre mentida, malgrat que té la virtut d’emmascarar-se sota l’aparença de veritat. Aquest és l’art dels odiadors, fer ús de la mentida i repetir-la sense descans. Els odiadors no s’avergonyeixen de fer bandera de l’odi. Han confós la moderació d’un tarannà pactista amb l’extremisme colonialista, i en la seva vulgar mentida situen tothom en el mateix sac. Mai van a l’origen real dels problemes, mai denuncien l’odi contra el seu propi poble, mai es rebel·len contra el maltractament a què ens sotmeten sistemàticament les estructures de poder, es queden sempre a mig camí perquè necessiten emmascarar-se en el seu odi cap a objectius equivocats. Han trobat en les xarxes socials el canal i els altaveus per expressar el seu odi i la seva ràbia. La seva acció és d’arrel reacció, la seva política és reaccionària. No proposen, reaccionen. Per això, per existir, necessiten sempre davant algú altre. No tenen essència pròpia, i la seva manca d’arguments l’han suplert amb una campanya d’odi. Els interpel·les i s’esdevé el silenci, perquè han substituït la seva racionalitat per l’odi que professen. Diuen estimar la vida, els pobres i els desemparats, però en realitat els odien, perquè no lluiten contra la pobresa, la generen. Diuen creure en el dret a decidir condicionant-lo a què noves estructures de poder ens permetin decidir. Quin dret a decidir és aquell en el que primer t’han d’autoritzar a decidir? La seva falsa superioritat moral i espiritual és simple supèrbia que pretén emmascarar la seva buidor existencial. Són paràsits que viuen de la política; són la falsa política, la vella política, la política de sempre. Els odiadors han embrutat el debat, l’han convertit en un ring en el que creuen poder insultar, menysprear i amenaçar. En això no es diferencien dels seus amics de la dreta. Els odiadors, lluny de denunciar l’odi indiscriminat cap els catalans, es sumen a aquest odi, amb el beneplàcit i la permissivitat de les jerarquies de partit. Odiant s’hi troben a gust. Volen sumar a la seva campanya d’odi gent que es va proposar un dia servir a amb amor a altri sota una còfia devota. Els odiadors volen asfixiar les il·lusions de tot un poble, per això volen substituir el debat nacional pel debat social en un suprem acte de trilerisme. No els ho permetrem, perquè el debat nacional, el debat sobre l’estat propi, el debat sobre la independència és precisament el debat sobre la societat i el benestar, i davant d’això res no hi poden fer les seves mentides ni les seves campanyes d’odi. Els odiadors perdran, perquè l’odi mai no s’alça amb la victòria; aquesta només es torna possible des de la llibertat, la igualtat, i la dignitat de les persones que, volent construir un futur millor, treballen incansablement amb autèntics sentiments allunyats de l’odi més banal.

Els aprofitats (Trilogia dels tergiversadors, 1ª part)

Els aprofitats inoculen el seu verí pertot. Els aprofitats són persones que fan servir les iniciatives i les alternatives dels altres per guanyar el bé comú en benefici propi. No s’avergonyeixen dels seus propis errors ni dels disbarats i menyspreus que els altaveus de les xarxes socials els permeten, blasmant les idees dels altres sense cap mena de respecte. Ja és curiós que no envermelleixin. S’aprofiten de les debilitats, els desitjos i les emocions dels altres per colar el seu ideari reaccionari i superb. Els aprofitats no cessen en el seu afany de contaminar-ho tot, de dificultar els anhels del poble al qual pertanyen, mentre es manifesten pels drets dels pobles que no han visitat mai. Desvirtuen el clam de determinats col·lectius per considerar-lo mancat de rerefons social, mentre el seu està farcit de mancances estructurals en no reconèixer les causes reals de la misèria social. Una misèria social que ve acompanyada de la misèria moral que mai no critiquen. Són éssers sense escrúpols que, lluny d’apropar-se a la gent i les seves necessitats, col·loquen a la seva gent per les seves necessitats. Els aprofitats creuen ser adalils d’una noble causa, d’un acte suprem de justícia, d’una nova revolució i una nova esperança. S’autoproclamen portadors dels estàndards morals i alcen el seu blasó de prats verds i blaus oceans, com si només ells en fossin els portantveus. Els aprofitats creuen abanderar els canvis reals que la societat reclama, creuen portar amb determinació i enteresa l’esperança d’un nou canvi, creuen ser guies d’un camí de trànsit cap a la llibertat des de la puresa ideològica, elevada a la categoria de veritable, autèntica, sincera. Els aprofitats, doncs, són aquells que creuen haver estat tocats pel destí per conduir la societat a la seva alliberació espiritual i al seu benestar material. Es nodreixen del populisme i del victimisme, i la seva pretesa superioritat intel·lectual no aconsegueix consolidar el seu projecte. Per això s’emmascaren en nous messianismes, encerclant aquelles institucions amb les que hauran de renegociar els seus deutes.

Però el seu deute principal és amb la veritat. El seu verí no aconsegueix enterbolir la ment dels qui realment pretenen canviar-ho tot. Perquè pretendre canviar-ho tot sense demolir les estructures sòlides de l’Estat hereves d’un passat vergonyós, és la més gran de les estafes polítiques. Els aprofitats són estafadors, emmetzinadors, falsificadors, la seva iniciativa arrenca de la dels altres, la seva alternativa es construeix un cop els altres s’han definit i s’han organitzat en mobilitzacions inimaginables. Se sumen als projectes de la societat civil tard i de mala gana, pretenent ser els més espavilats encerclant i demanant autògrafs. Quan ataquen als altres es creuen simpàtics i originals, però rares vegades accepten la crítica i la contrarèplica. La seva falsa radicalitat serpenteja fins a trobar-se amb el pol oposat que diuen combatre. Critiquen l’acció política dels qui estan subjugats per l’acció política, sense anar a les arrels profundes de la injustícia econòmica i social. Hereus d’aquells que un dia van alçar-se contra l’opressió, s’han acomodat a un determinat estatus i pretenen preservar-lo diluint-se en propostes de nova façana. Volen agermanar-se amb els pobles que han sotmès a altres pobles, mentre rebutgen l’abraçada amb el germà del costat. Els aprofitats són aquella espècie que converteix el poder en el més abismal amiguisme. La recol·locació a les empreses no és només patrimoni de la dreta. En definitiva, allà on la societat civil s’ha mobilitzat, s’ha organitzat i ha soscavat com mai les estructures de poder, allà han crescut i han aparegut com mai els aprofitats.

Unitat de postal i altres impostures

El veritable objectiu

Ningú dubta que la unitat és un dels valors més importants per assolir reptes difícils amb responsabilitats compartides. És un valor que cotitza a l’alça en el món de l’esport, l’empresa, l’ensenyament i, per què no dir-ho, la política. La unitat és doncs gairebé una exigència davant reptes titànics, pel treball en equip i per la suma de forces. El procés independentista, com a empresa difícil i titànica, necessita de la unitat de diverses forces per assegurar-ne l’èxit: unitat de la societat civil i unitat política. La primera l’hem tinguda, la tenim i la seguirem tenint. La societat civil ha empès el procés des dels seus inicis, i el seguirà empenyent malgrat les adversitats. Ha estat la guspira i el combustible des de la qual el procés ha avançat, s’ha reforçat i ha madurat. Els espectaculars onzes de setembre dels darrers anys així ho demostren. A la gent que hi participa no li importa a qui vota o votarà el company que té davant a la manifestació del 2012, o a qui vota o votarà el qui agafa de la mà a la Via Catalana el 2013, o a qui vota o votarà el qui té darrera a l’hora de formar una fila ben recta a la V del 2014. Sap, i això és el que realment importa, que aquella persona vol la independència, que la independència és l’objectiu compartit, que més enllà de sigles i partidismes, es manifesta conjuntament per un objectiu comú: la independència de Catalunya.

Eufemismes i entabanaments

Astorats davant la dimensió de la mobilització, exemplar en el seu civisme i modèlic en la seva pulcritud democràtica, els partits polítics comencen a reaccionar davant el clam social, comencen a escoltar les demandes per les quals milions de persones s’han mobilitzat, no només en les diades, sinó també en multitud d’actes arreu del territori. Però comencen a respondre sota la façana d’eufemismes diversos que tenen per objectiu camuflar el veritable reclam. Volen gaudir de marge de maniobra per fer encaixar els partits en les noves demandes. Els conceptes “dret a decidir”, “consulta” o “estat propi” comencen a estendre’s i a ser usats preferentment, tant pels partits com per la societat civil. Allà on la gent pensa en l’autodeterminació, els partits parlen de dret a decidir; mentre la gent clama a favor d’un referèndum, els partits i el govern empren el terme consulta; allà on la gent crida independència, els partits parlen d’estat propi. Benvinguts al país de l’eufemisme. Només hi ha dos partits que parlen sense embuts usant el terme independència, els partits independentistes de tota la vida, ERC i la CUP. Que ERC adoptés l’independentisme oficial uns anys després de la transició no significa que no hi hagués en ell un independentisme latent que havia de manifestar-se de manera explícita tard o d’hora. És el que està passant a CDC: el seu independentisme latent ha despertat i esperem que no s’adormi. Tanmateix, s’insisteix en els eufemismes que no fan si no desorientar, repensar i guanyar temps mentre els partits s’acomoden. L’ús dels eufemismes ha pretès també mantenir la unitat, una unitat falsa amb interessos partidistes. Els partits s’han aprofitat de les mobilitzacions per apuntalar noves estratègies, algunes de simples i efímeres com les meres estratègies de supervivència del PSC, altres per sustentar el poder o directament per assaltar-lo.

Unitat de postal

Quan el 12 de desembre de 2013 s’anuncia la pregunta per la consulta del 9 de novembre de 2014, alguns partits aconsegueixen imposar un model de doble pregunta, mentre els altres ho accepten per mantenir la unitat. La unitat potser se la creuen aquells que cedeixen, no pas aquells que imposen opcions per les quals la societat catalana no s’ha manifestat. Aquests partits, d’índole diversa –federalistes, confederalistes i altres rareses- s’aprofiten de les mobilitzacions independentistes i tergiversen el veritable clam social a favor d’un partidisme que necessita adaptar-se als nous temps. UDC, ICV i EUiA aconsegueixen, doncs, imposar unes condicions que sorprenen la majoria social que s’expressa sota la bandera d’una idea explícita, clara i sense matisos: la independència. La unitat d’uns i l’aprofitament d’uns altres. És la unitat de postal, falsa, entabanadora i partidista.

Quan el 25 de maig de 2014 els catalans ens disposem a votar en uns comicis europeus, no hi ha la possibilitat de votar una llista conjunta de tots els partits independentistes. Les setmanes anteriors han servit per plantejar-ne l’opció, que no s’ha concretat pel mateix problema de sempre: el partidisme que pretén assegurar una part dels resultats i que no vol veure’s barrejat amb opcions no del tot complaents i que poden incomodar a part del seu electorat. La unitat no és que s’hagi trencat, o que hagi estat de postal, sinó que ni tan sols no ha existit. S’esfuma l’opció que tenim des de Catalunya d’enviar un missatge clar i ferm a les institucions europees.

S’acosta el 9N i els paranys i les amenaces de l’Estat impedeixen que aquest es faci en forma de consulta legal i oficial. És llavors quan s’estableix una nova fórmula que no deixa de ser, malgrat la il·lusió despertada i el posterior èxit espatarrant, simbòlica. La unitat dels partits entra en crisi: ERC i ICV consideren que el govern no ha fet prou per tirar endavant la consulta oficial, la CUP creu que cal desobeir l’Estat i CiU es troba desacomboiada en el que es convertirà en un procés de participació ciutadana. La CUP accepta el nou model ràpidament, i ERC no té més remei que sumar-s’hi veient que el president Mas tira pel dret i que genera noves expectatives. Els últims en reaccionar són ICV, pels qui el procés s’està fent llarg i feixuc però que no volen despenjar-se, amb l’intent de substituir la consulta per una recollida de firmes que seran entregades al Parlament Europeu. Efectivament, els qui creuen que el nou model de consulta no és vàlid troben el substitutiu al primer model en una simple recollida de firmes. Els eterns revolucionaris disposats a anar a totes amb una vertiginosa recollida de firmes. Arribem al nou 9N i la societat civil demostra, amb els seus 40.000 voluntaris, estar un cop més molt per sobre dels partits.

El 25 de novembre de 2014 el president Mas fa una conferència històrica on exposa les línies mestres del que podria ser la revolució més gran i definitiva per assolir els fins anhelats. El president proposa una llista unitària de país, encapçalada o no per ell, en la que es deixin de banda les sigles de partit i es treballi conjuntament de manera ferma i decidida per la independència. Una proposta sense precedents. Alguns no paeixen bé que els revolucionaris no siguin potser ni l’esquerra ecologista que no sap ben bé on va, ni l’esquerra nacionalista que aspira a dirigir les operacions polítiques. L’argument que situa Duran i Lleida, reconegut anti-independentista que treballa al servei d’Espanya i de l’statu quo, en l’òrbita de CiU no té fonament, car la llista unitària tallaria de soca-rel els seus estirabots. Seria molt trist que algun dia haguem d’acceptar que no s’ha assolit la independència per un error tàctic del partit que s’ha manifestat més obertament independentista històricament. Ja tindrem temps, però, d’esplaiar-nos amb les lamentacions.

Descartada la llista unitària, on estem? En l’horitzó d’unes eleccions plebiscitàries el 27 de setembre de 2015, amb un full de ruta per definir i amb permanents entrebancs per part d’UDC i d’ICV, que semblen preferir romandre en un Estat espoliador que ens menysprea que no pas en un procés d’obertura d’un nou començament amb l’esperança de fer millor les coses. CiU, que no ha sabut resoldre certs problemes interns i que veu com les enquestes retallen part de la seva quota de poder, fa equilibris entre els nous reptes i les velles aliances. ERC, acomplexada en part per una arrelada convergenciafòbia i per l’avidesa de futures victòries, creu poder trobar la unitat en la distància de llistes separades. ICV ni està ni se l’espera. La CUP hi és però no hi és, està però es desmarca, i el seu pedigrí i la simpatia que genera fan que sovint ens oblidem d’incloure’ls en la crítica davant la manca d’unitat. El PSC, traint la seva història i el seu catalanisme, s’abraça a falses promeses reformistes del vell espanyolisme de nova façana. EUiA aguanta com pot, i sorgeix l’amenaça de Podemos, amb un discurs buit de contingut però garantit pel màrqueting audiovisual. Urgeix recuperar la unitat, imprescindible davant la magnitud del repte i l’escomesa de l’Estat. Però la unitat requereix esforç, voluntat i sacrifici, i no tothom està disposat a pagar-ne el preu. No hi ha unitat sense generositat ni empatia, i no hi haurà independència sense unitat. La societat civil comença a estar embafada de l’entabanament permanent dels partits. Ens cal la unitat, però potser no necessàriament la política.

Una conclusió i un possible escenari

Allà on el procés s’ha embarrancat o allà on ha passat per majors dificultats ha estat en els moments en els quals els partits havien de prendre decisions, acordar pautes d’acció i refermar-se en allò pel qual diuen estar treballant. La unitat de l’acció civil no ha vingut acompanyada per la unitat de l’acció política. La germanor i companyonia entre els ciutadans de peu que s’han manifestat incansablement s’ha vist manipulada, subjugada i menyspreada per una falsa unitat de postal entre partits, per un tacticisme egoista del vell i ranci partidisme de sempre. Els partits estan sent, doncs, el veritable llast del procés. Que el procés independentista seria una cursa d’obstacles era sabut. Que la majoria dels obstacles i potser els més rellevants vindrien en gran part dels propis partits catalans és un fet que la societat civil ni esperava ni es mereix. Potser caldrà, per tant, reprendre les regnes del procés a partir de la pròpia unitat de la societat civil, sense eufemismes, sense subterfugis i sense tacticismes partidistes. La independència és el gran objectiu, on tot acaba i on tot comença. La resta, cants de sirena per impedir-la. Parafrasejant una famosa cita d’un home savi i de pau, no hi ha camí cap a la independència, la independència és el camí.

Us ho imagineu?

Us imagineu que d’aquí pocs dies o poques setmanes hi haguessin eleccions? Us imagineu que d’aquí pocs dies o poques setmanes els catalans estiguéssim en disposició de decidir el nostre futur com a nació, construint un nou Estat? Us imagineu que en breu ens disposéssim a viure uns fets històrics únics i irrepetibles? Us imagineu que a pocs dies vista ens disposéssim a votar una llista conjunta de la societat civil encapçalada per dos líders de la categoria d’Artur Mas i Oriol Junqueras? Altrament, us imagineu que disposéssim de vàries llistes independentistes, cadascuna constituïda sense condicions ni prerrogatives, per bastir un nou arc parlamentari amb l’objectiu comú de la independència? Us imagineu, doncs, que aquest procés es portés a terme abans d’encetar el cicle electoral espanyol, amb un PP malmès pels escàndols de corrupció, un PSC-PSOE en caiguda lliure i amb gran fugida d’afiliats, un Podemos amb lluites intestines per triar els seus capitosts i amb urgències estructurals, una ICV sense cap mena de projecte polític i ridiculitzada pel pacte de Syriza amb la dreta i per la manca de dones en el seu govern, i una UDC amb un Duran i Lleida en retirada, essent el polític més mal valorat per la societat en el seu conjunt? Us ho imagineu?

Cal dir-ho alt i clar: aquí han fallat tots. I aquests tots són els partits polítics. I aquests tots tenen nom i cognoms: CiU, ERC i, per què no dir-ho, la CUP. I el gran error es diu partidisme. I aquest és el gran menyspreu cap a la nació catalana i la seva societat civil, el partidisme. Un partidisme de CiU en el que, més enllà del lideratge i les pròpies conviccions d’Artur Mas, ha dubtat en molts moments del procés i ha qüestionat la necessitat de les eleccions, volent acabar la legislatura (Duran i Lleida o Santi Vila com exemples paradigmàtics). A la vida normalment no hi ha res pitjor que tenir l’enemic a casa. També ha badat el president Mas. Si bé la seva proposta d’una llista conjunta no està mancada de generositat ni de risc per al seu partit, la convocatòria d’eleccions abans d’aquest cicle electoral espanyol hauria de ser incondicionada. És Catalunya i el seu futur qui està en risc, no un o altre partit. Han badat, la majoria de les vegades interessadament, ERC i Junqueras. Del seu permanent dubte cap al president Mas i CiU i del seu partidisme enfocat cap a la hegemonia política ja no se n’amaguen, malmetent  la seva imatge i posant en risc el procés. Molts ja no hi confien. I ha badat també la CUP, cosa que a vegades s’oblida en la crítica general cap els partits. Ells, excusant-se en el seu anticapitalisme, en la seva crítica permanent i necessària cap al poder i l’oligarquia i la seva puresa ideològica, s’han negat d’entrada a formar part d’una coalició a Catalunya amb l’objectiu comú de la independència. Diguem-ho clar, una llista conjunta de país, prescindint de les sigles de partit i amb l’únic punt clar de la independència, seria una llista rotundament guanyadora i enviaria un missatge d’unitat i de fermesa contundent al món que seria absolutament definitiu. El partidisme, doncs, ens l’ha tornat a jugar. Les tesis del president Mas podrien ser, doncs, encertades, per bé que la convocatòria de les eleccions hauria d’haver estat immediata després del 9 de novembre de 2014 sense cap mena de condició. A Catalunya hi ha hagut sempre bàsicament un problema: una manca d’unitat exclusiva pel camí cap a la independència. Pretendre edificar un nou país sense la unitat de tots els catalans és una quimera. Les generacions futures no ens haurien de perdonar no ser capaços d’aprofitar una ocasió única, la d’edificar el país sota les cendres d’un Estat espoliador, amenaçador, amb una història d’escassa tradició democràtica, on se’t recrimina encara parlar la teva llengua i on la catalanofòbia està arrelada i imbricada en totes les estructures de poder, mentre aquí els partits calculen la seva permanència en el poder o com assaltar-lo.

Us imagineu que d’aquí pocs dies votéssim en unes eleccions una llista conjunta amb Mas, Junqueras i Fernàndez encapçalant-la, o diferents llistes encapçalada cadascuna amb aquests noms propis, amb un únic objectiu comú d’assolir la independència? Jo sí.

L’animal simbòlic

Ernst Cassirer, filòsof alemany del segle XX, no és un dels pensadors més rellevants de la història, ni tan sols potser del segle XX. Tanmateix, el seu nom i les seves idees no solen restar al marge de qualsevol història de la filosofia que es pretengui seriosa i dotada de rigor. És un filòsof, doncs, estudiat en l’àmbit acadèmic de la filosofia i valorat especialment en l’àmbit de l’antropologia cultural.

Aquesta breu introducció al personatge només pretén situar-nos davant la seva idea cabdal que representa la columna vertebral del seu pensament. Aquesta pot resumir-se en l’expressió “l’ésser humà és l’animal simbòlic”. Davant la pregunta “què és l’ésser humà?”, els filòsofs i els poetes han donat respostes variades i no sempre del tot satisfactòries. A més, tota definició és sempre restrictiva: constreny considerablement l’essència d’allò a definir buidant-lo de matisos. D’entre totes elles, la que s’ha imposat majoritàriament ha estat la que s’inicia en la profunda tradició filosòfica grega, representada màximament per Sòcrates, Plató i Aristòtil, afirmant que “l’ésser humà és l’animal racional”. La raó seria, en darrer terme, l’element fonamental de la naturalesa humana i allò que el definiria i el caracteritzaria. No podem negar, però, que al llarg de la història de la humanitat, amb les seves misèries i les seves grandeses, la racionalitat ha quedat sovint arraconada i menystinguda per dirigir els destins humans i dirimir-ne els conflictes. Sense entrar a valorar ara totes aquestes implicacions, cal dir que és Ernst Cassirer qui qüestiona de manera més directa la consideració de l’ésser humà com “animal racional”. Cassirer no nega que la racionalitat sigui un element important de la naturalesa humana, però no seria el més rellevant ni el més característic. El seu argument és en certa manera senzill i fonamentat sobre la base fenomenològica de l’antropologia comparada, no per això mancat de profunditat ni validesa. Afirma Cassirer que totes les construccions humanes presents en la seva cultura (o cultures) són exclusivament humanes, però no totes elles són racionals. La raó, per tant, seria insuficient per definir a l’ésser humà, perquè no quedarien incloses en la definició de l’ésser humà com animal racional moltes de les més rellevants manifestacions culturals de la història humana. Repetim-ho: la definició de l’ésser humà com a animal racional seria incompleta, si amb ella volguéssim incloure el més propi i definitori de la naturalesa humana en tota la seva riquesa i complexitat. La ciència i la filosofia són sens dubte racionals, però en la definició de l’ésser humà com animal racional quedarien excloses algunes manifestacions típicament i exclusivament humanes com l’art, la religió, la mitologia, la poesia i molts altres aspectes de la vida cultural humana. Nogensmenys, la mitologia, l’art i la religió, per exemple, tenen una història remota i extensa que perdura i que no pot ser menystinguda a partir de la consideració actual de la humanitat caracteritzada per un fort cientificisme que esdevé així un mer reduccionisme. Que la ciència i la tecnologia caracteritzin el món actual, imbricant-se en les estructures econòmiques amb la globalització com a estratègia de màrqueting, no permet concloure que la naturalesa humana, d’existir quelcom semblant, sigui exclusivament allò que les fonamenta, la racionalitat. Que l’ésser humà tingui en la racionalitat un dels seus trets més definitoris i decisius per assolir les més altes cotes de desenvolupament i de benestar –cosa d’altra banda també discutible- no ens porta a creure que l’ésser humà és només la seva racionalitat.

Rebutjant aquesta clàssica definició de l’home com animal racional, Ernst Cassirer troba en el símbol l’element que lligaria i organitzaria tota l’activitat cultural i històrica de l’ésser humà, definint-lo, doncs, com “l’animal simbòlic”, perquè si bé tot allò que li pertany exclusivament a no és sempre racional, sí que és en canvi simbòlic. El símbol seria allò que en darrer terme definiria, per Cassirer, la manera que tindria l’ésser humà d’actuar, de pensar i de representar-se el món, la vida, el coneixement, les idees i les creences. En efecte, tots els aspectes de la vida humana s’estructuren, s’organitzen, es representen i es transmeten simbòlicament, especialment gràcies al sistema simbòlic per excel·lència, el llenguatge. Qualsevol manifestació de l’activitat humana, sempre cultural, es vehicula a través del símbol i la seva capacitat representativa. Àdhuc les més altes manifestacions de l’activitat científica expressades en les ciències formals com la matemàtica o en les ciències naturals com la física o la química, estan representades i estructurades de manera simbòlica.

L’ésser humà, com a ésser històric, es representa el món i el moment en el que viu de diferents maneres. La cultura neix com a procés adaptatiu en el desenvolupament humà i la seva història i com a mecanisme representatiu del seu món, expressió màxima i definitòria en el qual entén, crea i transmet. Aquesta comprensió, creació i transmissió es realitza simbòlicament.

La nostra consciència és simbòlica, representativa i lingüística, i el nostre actuar en el món també és simbòlic: el símbol vehicula intersubjectivament la nostra consciència, una consciència cognoscent, creadora i transmissora.

 

La revolució de la no violència

Què tenen en comú Sòcrates, Gandhi i Luther King? Quin és el paral·lelisme, si és que existeix, entre un filòsof grec anterior a l’era cristiana, un indi educat a Londres i un clergue afroamericà, aquests dos darrers, personatges cabdals del segle XX? La resposta seria potser aquesta: l’exemplaritat. Tots tres són models paradigmàtics de la revolució de la no violència, una revolució de la no violència que es porta a terme ara per una col·lectivitat en un petit país de la mediterrània occidental.

Quan els Trenta Tirans, el govern titella imposat per Esparta, ordenà a cinc ciutadans atenencs que detinguessin a Lleó de Salamina per executar-lo, Sòcrates, entre els qui s’hi comptava, s’hi negà, en considerar-ho injust. Fou però un govern democràtic, i no pas una tirania, qui finalment jutjà i condemnà a Sòcrates a morir. Podent escapar, va preferir romandre a la presó, obeint les lleis d’Atenes i morint després de la ingesta del beuratge verinós de la cicuta, el 399 a.C., epíleg del segle d’or d’Atenes. Aquests dos episodis són tan sols dos exemples de la revolució de la no violència portada a terme per Sòcrates. En el primer cas, no volia participar d’una detenció violenta i injusta ordenada des de l’arbitrarietat de la tirania. En el segon, preferí morir sense violentar les lleis d’Atenes negant-se a escapar de la presó quan en va tenir ocasió. No eren les lleis qui el condemnaren, sinó una determinada manera d’entendre-les i d’aplicar-les, considerant a més que ja li havia arribat l’hora, que estava preparat per a la mort i que aquesta seria el seu darrer acte de conscienciació moral de la polis. La seva revolució espiritual, que portà a terme a través de l’oralitat dialèctica amb els seus veïns i conciutadans, fou una revolució de la racionalitat, el diàleg i la moral. Fou una revolució de la no violència.

Sòcrates

Sòcrates

Mahatma Gandhi va estudiar dret a la University College de Londres i tornà més tard a l’Índia per exercir com advocat. Tanmateix, el que li canviaria la vida seria l’estada que tingué a Sud-Àfrica, on pogué comprovar l’opressió i l’abús cap a les persones de color en general i cap als indis en particular. Viuria precisament en primera persona un incident que despertarà el seu activisme polític i la seva defensa dels drets dels indis i de la nació índia per constituir-se com un estat independent, ocupat i governat per l’Imperi Britànic. Viatjant en tren cap la ciutat sud-africana de Pretòria, Gandhi es va negar a canviar de vagó, desplaçant-se des de la primera classe on es trobava a la tercera, reservada a la gent de color. Altres episodis semblants es repetirien, i finalment Gandhi es convertiria en un dels líders indis més carismàtics que portarien a l’Índia a independitzar-se. Gandhi s’oposà en repetides ocasions a l’ús de la força i la violència, defensant la desobediència civil des de les accions pacífiques i prenent com a principi bàsic que la violència és sempre negativa i injustificable, àdhuc per combatre la pròpia violència rebuda de forma abusiva i arbitrària. La seva va ser una lluita pacífica, oxímoron immillorable per caracteritzar-la, una lluita llarga i esgotadora que no culminaria fins el 1947, quan l’extensió de la seva estratègia de la no violència faria inevitable la independència de l’Índia. La seva actitud pacífica, tolerant i admirable no li evitaria patir en primera persona la violència en diverses ocasions, la més traumàtica de les quals seria la que el conduí a la mort a mans d’un radical hindú de dretes que l’assassinà el 30 de gener de 1948.

Mahatma Gandhi

Mahatma Gandhi

Martin Luther King rebé el Premi Nobel de la Pau el 1964 per la seva defensa dels drets dels afroamericans i la lluita contra la discriminació racial. L’incident de 1955 de la ciutadana Rosa Parks, condemnada per no voler alçar-se en l’autobús que prioritzava uns determinats seients pels blancs, seria l’espurna que duria a Luther King a convertir-se en un dels líders destacats del moviment afroamericà pels drets civils, quan liderà els actes de protesta com a resposta. S’iniciaria així un periple de manifestacions, actes, marxes i conferències en defensa dels drets dels ciutadans afroamericans, reclamant el dret al vot, la no discriminació racial i tota mena de drets fonamentals per a la població negra menystinguts durant molts anys. Un d’aquests actes més destacats va ser la Marxa sobre Washington pel Treball i la Llibertat, on Luther King pronuncià el famós i manta vegades citat discurs “I have a dream” (Tinc un somni), en defensa de la igualtat entre els éssers humans i de la seva coexistència sense diferenciació per motius racials. El seu compromís i el seu lideratge tingueren un paper decisiu en victòries transcendentals com la promulgació de la Llei de drets civils de 1964 i la Llei del dret a vot de 1965, que acabaren amb algunes de les discriminacions més innobles de la història dels Estats Units. S’oposà també a la guerra del Vietnam i en fou un dels seus més fervents crítics. Martin Luther King, com el seu admirat Mahatma Ghandi, farà de la no violència una actitud vital, existencial, un mètode just i irrenunciable per combatre la injustícia i la violència, una violència sovint legal, institucionalitzada des de les lleis i les estructures de poder estatals. Malauradament, la violència acabaria amb la seva vida, el 4 d’abril de 1968. Com Ghandi, morí assassinat per arma de foc disparada per la intolerància, la intransigència i la corrupció de l’ànima.

Martin Luther King

Martin Luther King

Sòcrates, Mohatma Gandhi i Martin Luther King, tres homes savis que no presumien de la seva saviesa, tres persones de gran categoria ètica, tres persones que fan la revolució de la no violència, amb la seva praxi, la seva obra i la seva vida. Tres persones que van morir violentament i que van acabar els seus dies per culpa d’allò contra el que lluitaven. La seva exemplaritat pot servir de motivació, inspiració i suport a la lluita empresa per un petit país mediterrani en el seu perenne esforç de ser, d’existir, de romandre. I ho fa precisament des de la no violència, des d’una actitud cívica, democràtica i socialment transversal, contra una voluntat política expressada en una manera d’executar les lleis, d’entendre-les i d’aplicar-les, des de la imposició, l’arbitrarietat i la supèrbia. Els Tribunals, coartant la llibertat i els drets dels ciutadans des de l’amenaça i la sanció, menyspreen el sentit primigeni de la democràcia com a poder del demos, com a poder del poble, el poder dels ciutadans que elegeixen lliurement la seva manera de viure i d’organitzar-se. Les lleis, o una determinada manera d’interpretar les lleis, no poden ser un impediment per conèixer la veu dels ciutadans i els seus anhels. En fer-ho, es corromp la legalitat i s’abusa de l’autoritat, violentant la pròpia democràcia i segrestant la sobirania individual dels ciutadans. El clam de llibertat i d’autonomia per assolir la plena sobirania d’un poble mil·lenari, vertebrat sota una cultura, una llengua i una tradició amb trets propis i característics, que ha sabut ensems acollir i integrar la cultura i les tradicions d’orígens diversos, no pot ser violentat sota el jou d’una rígida legalitat que el menysté, el coacciona i l’amenaça. Tanmateix, només des d’una actitud cívica, pacífica i transversal a la que fèiem esment, això és, només des de l’actitud de la no violència, es fa possible la consecució dels anhels polítics, socials i morals del país; només des de l’actitud de la no violència, contra la pròpia agressió constant i amb comparacions vergonyants adreçades fins i tot des d’òrgans i càrrecs de responsabilitat institucional, es legitima el guany de la llibertat, la racionalitat i la dels drets polítics i socials de tots els ciutadans. Els tres personatges citats, paradigmes excepcionals de la revolució de la no violència, moriren injustament de manera violenta, però allò que els intransigents van voler eliminar (el seu llegat moral i espiritual) perdurà i esdevingué una lliçó vital, model de qualsevol revolució social, espiritual, ideològica i política. La seva exemplaritat rau precisament en què només es pot lluitar contra la violència des de la no violència.

%d bloggers like this: